Amb motiu de la lectura que vam fer del llibre “El secret del meu turbant”, va venir a l´escola na Nadia Ghulam per a fer-nos una xerrada sobre el seu llibre però, sobretot, perquè entenguéssim millor la seva història entre altres coses.
Ens va explicar com va ser la seva arribada a Catalunya, amb 21 anys. No tenia forces per a fer res. La seva gran sort va ser trobar la seva família catalana que la van acollir a una edat molt gran i que van suportar-la des del principi però per damunt de tot, la van ajudar a convertir-se en la Nadia que és avui en dia. A l´arribar a Catalunya, el primer que va fer va ser anar a un hospital per a fer-se les urgents operacions. Entre operació i operació es trobava en un estat de depressió i estava molt dèbil, li deia a la seva mare que volia estudiar informàtica. Al final de l´última, quan s´estava recuperant, va veure que la seva mare xarbotava uns papers davant la seva cara i que li deia “Nadia, Nadia desperta!”. Allò eren els papers per entrar a la formació d´informàtica que ella tant desitjava.
El primer dia de curs estava molt nerviosa, ho va trobar tot increïblement millor que a l´Afganistan però va tornar un pèl decepcionada, ja que ningú sabia res del seu país o en tenien una idea molt errònia. la seva mare la va engrescar a estudiar i així ho va fer. Tot i això, va suspendre totes les assignatures, ja que ella no entenia ni català ni castellà i les classes només es feien en aquests dos idiomes. Els professors li van dir que havia de deixar la formació, que no podia continuar, que era impossible. Però ella va insistir que no, que volia continuar, que ho aconseguiria. Així ho va fer i a partir d´aquell moment va començar a veure vídeos del YouTube per tal d´aprendre-ho tot. Ara té el títol d´informàtica i també d´Educació Social a més d´un Màster en Desenvolupament Social.
Un missatge molt important que ens va dir va ser que ella no és ningú per a donar lliçons de vida i que el seu somni era que tots nosaltres ens convertíssim en actius de la pau.
També va dir que la consciència és del més important. El 95% del món fa mal inconscientment i això és pitjor que, conscientment, ja que si ho saps, pots parar i disculpar-te però si no ho saps, no pararàs mai.
El seu país fa 40 anys que està en guerra, aquesta ve per culpa del poder i l´economia, ja que l´Afganistan és molt ric en joies, recursos naturals i pedres precioses.
La ignorància és molt freqüent al seu país i els manipulen i els fan fer guerres per a defensar la religió, cosa que no és certa.
Abans de la guerra, eren pobres però feliços: hi havia igualtat de gènere, llibertat… però després tot ha canviat. Abans les dones tenien valor, ara són un mer objecte d´intercanvi. La població s´ha destruït totalment. La guerra destrueix el físic del país i la ment de les persones. Com podem reconstruir la ment de la gent després d´una guerra? No es pot.
“La guerra fa que no et recordis a tu mateix abans del conflicte”, va explicar. “Amb la guerra, la gent està refugiada al seu propi país, divagant pels carrers a la recerca d´un futur millor”.
Ens va explicar el que fa quan torna a l´Afganistan, com estan els seus amics…
També va dir que tornar a recordar el seu passat per fer el llibre va ser molt dur però que el llibre tan sols era un petit fragment de què li havia passat.
Convertir-se en noi va ser com un joc de nens petits, ho va decidir de molt petita i no sabia el perill que suposava.
El seu somni és estar en una ONG al seu país.
Finalment, creu que l´Islam és una bona religió però que la majoria de gent no la saben interpretar.
Durant la presentació ens va mostrar fotos d´allà, d´ella vestida de Zelmai, de la seva família… Això ens va ajudar molt a veure la seva realitat i posar-li cara.
Núria Puigdefàbregas i Prat
Català
Español